Sobre la Producció
INCERTA GLÒRIA respon a la necessitat de tancar la temàtica bèl·lica amb una tercera pel·lícula que clogui aquesta trilogia improvisada (El mar, Pa negre i INCERTA GLÒRIA).

La visió d’Agustí Villaronga per a aquesta pel·lícula ha estat clau, tal com ell mateix descriu: “L’eix central sobre què s’articula INCERTA GLÒRIA és el de la devastació moral que la guerra produeix sobre els éssers humans. No s’hi tracta el conflicte bèl·lic ni proposa una oberta disquisició política sinó que se centra en les emocions i els sentiments dels seus personatges. I és a través d’ells que descobrim les conseqüències de la guerra lluny del camp de batalla. En el nostre cas, tan a prop i tan lluny.”

El seu afany per explicar aquesta pel·lícula com a poesia en moviment és la diversitat amb què treballa en recrear els mons interns i externs d’aquests personatges. Per al director, Agustí Villaronga, era com tocar una partitura a quatre mans. Quatre personatges vivint les mateixes històries i reaccionant-hi i sentint-les de manera diversa.

Isona Passola parla de la pel·lícula durant el rodatge en un to més especial, més íntim, més personal.

1500
ISONA PASSOLA

Fins que no s’ha rodat el primer pla, fins que el so de la claqueta i el crit “Acció!” no ressonen per primera vegada enmig del silenci espectral de tot l’equip, no saps que allò que un dia va ser una idea, tan sols un suggeriment, una possibilitat remota, ara serà una realitat que es dirà “Incerta glòria” i que, si surt bé, pot remoure les emocions de la gent i, si encara surt millor, pot revertir situacions col·lectives.

 

És un privilegi del productor que, un cop ha ideat, dissenyat i finançat el projecte, pot distanciar-se’n uns moments i respirar més tranquil després de la primera però definitiva etapa en què arrenca el rodatge. Respirar feliç, això és el que jo faig ara. Poder veure la disciplina mil·limètrica dels elèctrics muntant els focus, els atrezzistes col·locant objectes i els actors assajant moviments per a aquest moment fugaç fa que el productor se senti el creador totpoderós que ho ha fet possible i, uns segons després, se senti una peça minúscula d’un engranatge perfecte on cadascú de l’equip dóna el millor de si mateix amb el total convenciment que, d’allà, en sortirà art.